Els llibres que he llegit

Avui surt un article llarg sobre "Solenoide", la novel·la de 900 pàgines de l'escriptor romanès Mircea Cartarescu, de la qual ja s'havia parlat anteriorment en aquest suplement. Ignasi Aragay parla del llibre "Instantànies" de Claudio Magris. També un altre article sobre la novel·la distòpica inacabada de Mercè Roderada, "La mort i la primavera", que sembla de lectura obligada. I com a darrera proposta interessant l'aparició de "La Cavalleria Roja" en català, un llibre que recomana Erri de Luca al seu "El crim del soldat" i que em vaig comprar en francès. Uns mesos més tard, n'ha sortit la traducció catalana.

Un article llarg dedicat a Marta Rebón, traductora del rus al castellà i català, sobretot al primer diria, que acaba de publicar un llibre de viatges i lectures "En la ciudad líquida", un llibre que en part pot no tenir interès per a qui no ha llegit gaire literatura russa, com jo mateix. A part de dues propostes que no semblen res d'especial, "Anys llum" de James Salter i els "Contes per a un any" de Luigi Pirandello, a la pàgina següent, Lluís A. Baulenas recomana "Febre a la matinada", de Péter Gárdos, director de cinema hongarès, sobre una història d'amor de dos supervivents de l'holocaust i Marina Espasa recomana el llibre "Sexe encara", traducció de "Scary Old Sex", primer llibre de Arlene Heyman, psicoanalista jueva de Nova York.

Fa la llista dels 20 llibres (sense adjectiu) del 2017 per analogia amb llistes similars del NY Times. No n'he llegit cap. Eva Piquer parla d'una nova editorial independent, Les Hores, que publica llibres interessants però que no els corregeix i que de vegades hi ha tantes faltes que la distreuen molt, fins al punt que va haver d'abandonar un dels llibres. Per fi algú ha parlat del problema de la no-correcció de certes traduccions. Una altra editorial, que ja ha fet deu anys, és Adesiara, que ha publicat ja 125 llibres. Una altra ressenya de les cartes entre Màrius Torres i Mercè Figueras. Jordi Llavina escriu sobre el "El geni d'oc", sobre la civilització occitana, costa de creure que una dona francesa parli de l'anorreament d'Occitània. I per acabar una pàgina 100% masculina, l'article habitual de Lluís A. Baulenas, un article sobre els reculls de poesia de Carles Miralles, signat per Víctor Obiols i un article sobre el llibre d'a

Mercuri a la boca, escrita per Wioletta Greg, de fet Greg és una simplificació del cognom autèntic, és un llibre de memòries d'infantesa i adolescència. Són, com diu l'epíleg, una sèrie de contes o d'estampes, molt poètiques i que no són lineals, hi ha molts forats. Tracta molts temes i descriu de passada l'ambient polític repressiu de la Polònia dels anys 80 i també fa alguna referència a les restes de la violència alemanya durant la 2a guerra mundial, això últim per exemple al conte "La dona del gos", on també parla del mòbbing que rebien els nens i nenes que no anaven a catequesi. L'autora és filla d'una família senzilla en un poble molt petit i això fa que el fill d'una metgessa, en Piotr, el primer amor de l'autora (han ballat junts 9 setmanes seguides a la discoteca, diu), opti per no veure-la més quan se la troba venent cireres en un mercat amb la seva àvia. També conta com l'autora pateix l'assetjament sexual en unes quan

L'agulla daurada, de Montserrat Roig El llibre sortí el 1985. Descriu un viatge a Leningrad (avui Sant Petersburg) de l'autora per escriure un llibre sobre el setge de Leningrad a la segona guerra mundial. Un llibre que es podria pensar que no és aquest perquè aquest parla de les circumstàncies en què escrigué el llibre però també parla sobretot al final del setge en si, relatat des de la vessant humana, a més d'històrica. A més aquestes circumstàncies són de vegades divertides, com quan descriu els problemes que té amb el seu primer guia i intèrpret, en Nikolai, un jove de 26 anys amb alguns problemes afectius: "Però l’encant d’en Nikolai era que no calia seguir-ne el discurs; deixava fer. Com passa la majoria de les vegades en què sopes amb un home que només espera que facis el posat d’escoltar amb atenció, encara que després no en retinguis res. L’única diferència, potser, és que en Nikolai encara no tenia quaranta anys, que és l’edat crítica en què alguns h

El primer article (1 pàgina i una mica), que no està signat, parla d'un recull de dos poemaris inèdits de Joan Brossa, "Gual permanent" i "Mapa de lluites" . El que queda de l'altra pàgina, signat per J.N. (Jordi Nopca?), parla de "Perquè cantin les salamandres" , recull de poesies en occità de Aurélia Lassaque. No queda clar si l'edició catalana és bilingüe com és preceptiu en llibres originalment escrits en occità. A la pàgina 3, Ignasi Aragay parla de "L'imitador de veus", de Thomas Bernhard, que l'autor lliga amb una reflexió sobre García Albiol. De fet no cal embrutar un suplement de cultura amb una referència a aquest senyor, que és l'anticultura, la vulgaritat i la prescindibilitat personificades o potser millor dit, incorporades (no fetes persona, sinó fetes cos, fetes córpora). I a l'altra meitat, al costat del rànking, Albert Pla Nualart fa un article superficial sobre el tortosí, hagués estat més útil de

Com de costum, el suplement de cultura de l'Ara que apareix els dissabtes (menys a l'estiu, on el suplement d'estiu impedeix que aparegui el suplement de cultura) només parla d'homes. Jordi Nopca parla a doble pàgina del darrer llibre de Jordi Amat, "La confabulació dels irresponsables" i esmenta també el de Eduardo Mendoza sobre el mateix tema, el procés, "Qué está pasando en Cataluña". Ignasi Aragay parla del darrer llibre del valencià Martí Domínguez, "L'assassí que estimava els llibres". Albert Pla Nualart fa el seu article sobre català on parla dels deu neologismes que el més votat serà candidat a entrar al DIEC. Eva Piquer en el seu article habitual parla aquesta setmana de dos homes, Marcel Proust i j.l. badal. Jordi Llovet fa un article prescindible sobre la identitat catalana. Patricia Gabancho fa una ressenya sobre un assaig d'Elena Ferrante, "La Frantumaglia". Malauradament, és el darrer article que