Passa al contingut principal

Ara Llegim, 2 de desembre de 2017

Com de costum, el suplement de cultura de l'Ara que apareix els dissabtes (menys a l'estiu, on el suplement d'estiu impedeix que aparegui el suplement de cultura) només parla d'homes.

Jordi Nopca parla a doble pàgina del darrer llibre de Jordi Amat, "La confabulació dels irresponsables" i esmenta també el de Eduardo Mendoza sobre el mateix tema, el procés, "Qué está pasando en Cataluña".

Ignasi Aragay parla del darrer llibre del valencià Martí Domínguez, "L'assassí que estimava els llibres".

Albert Pla Nualart fa el seu article sobre català on parla dels deu neologismes que el més votat serà candidat a entrar al DIEC.

Eva Piquer en el seu article habitual parla aquesta setmana de dos homes, Marcel Proust i j.l. badal.

Jordi Llovet fa un article prescindible sobre la identitat catalana.

Patricia Gabancho fa una ressenya sobre un assaig d'Elena Ferrante, "La Frantumaglia". Malauradament, és el darrer article que podrem llegir de Patricia Gabancho, fou enviat a l'Ara dues setmanes abans de la seva mort.

Víctor Obiols analitza l'obra poètica de la setmana, "Preqüela", de Josep Domènech Ponsatí.

Pere Antoni Pons parla del llibre de contes de David Gálvez, "Arnes", tot i que no fa venir ganes de llegir-lo, perquè té molts defectes, segons ell.

Lluís A. Baulenas parla de "Gos blanc", de Romain Gary.

Jaume Claret parla de "Sabotatge contra Franco", de Joan Safont, i també esmenta Jordi Amat, que era l'autor del llibre glossat al primer article del suplement, a doble pàgina.

Xavi Serra escriu sobre un còmic que adapta el personatge de Carvalho, escrit per dos homes.

Damià Alou fa la ressenya sobre el llibre del filòsof romanès Emil Cioran, "El crepuscle dels pensaments", que tampoc no sembla agradar-li.

La immensa majoria dels articulistes són homes i Eva Piquer sembla que una setmana parli d'obres escrites per dones i a la següent d'obres escrites per homes. Aquesta setmana només hi ha dues articulistes que són dones (Eva Piquer i Patricia Gabancho) i només Patricia Gabancho parla d'una obra d'una dona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Yo pude salvar a Lorca, de Víctor Amela

Aquest és un llibre escrit en castellà per Víctor Amela, disponible també en català, i l'original i la traducció es poden trobar a eBiblio. La història surt de la biografia del seu avi i del seu oncle, el seu avi era de Granada, de l'Alpujarra i tot i que era només petit terratinent, no va dubtar a sumar-se als sublevats. El seu oncle en canvi era a Barcelona i va formar part de la lleva del biberó, els joves de 17 i 18 anys que la República va cridar al front en un intent desesperat de capgirar la situació dramàtica de finals de guerra, desesperat i inútil al capdavall, és clar. L'autor ho repeteix sovint, no preguntà mai res al seu oncle i avi, només una vegada els va preguntar -quan estaven junts en un dinar familiar- i així va saber que van coincidir en un penal a Puerto de Santa María, a Cadis, on l'oncle era presoner i l'avi un dels carcellers però les preguntes no van anar gaire més enllà. El títol marca i es refereix a la oportunitat, perduda per diverse

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

En paper, manllevat a la biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.  Publicat per l'altra editorial, al setembre del 2017. Un dels 20 llibres que l'Ara Llegim va retenir com a llibre notable del 2017 , tercera novel·la de l'autora, "Els fills de Llacuna Park" és narrat per la Clara, una dona de 32 anys, descol·locada, que treballa fent una substitució donant classes en una presó, Brians, substitució que s'acaba al mateix temps que el llibre, i la Clara no ha trobat res més, diu que alguna cosa trobarà, tot i que laboralment, com anímicament, passarà un estiu incert. És una narració íntima on la Clara conta tot el que li passa, sense filtres, i com percep la realitat, des del pas de les estacions a les sensacions que li produeix conviure amb la seva cunyada Sandra, el seu germà Dani i el seu nebot petit Eloi o quan es troba amb la seva antiga parella Cristian, que es preocupa per ella i li busca un pis perquè no hagi de viure amb el seu germà, la cunya

L'agulla daurada, de Montserrat Roig

L'agulla daurada, de Montserrat Roig El llibre sortí el 1985. Descriu un viatge a Leningrad (avui Sant Petersburg) de l'autora per escriure un llibre sobre el setge de Leningrad a la segona guerra mundial. Un llibre que es podria pensar que no és aquest perquè aquest parla de les circumstàncies en què escrigué el llibre però també parla sobretot al final del setge en si, relatat des de la vessant humana, a més d'històrica. A més aquestes circumstàncies són de vegades divertides, com quan descriu els problemes que té amb el seu primer guia i intèrpret, en Nikolai, un jove de 26 anys amb alguns problemes afectius: "Però l’encant d’en Nikolai era que no calia seguir-ne el discurs; deixava fer. Com passa la majoria de les vegades en què sopes amb un home que només espera que facis el posat d’escoltar amb atenció, encara que després no en retinguis res. L’única diferència, potser, és que en Nikolai encara no tenia quaranta anys, que és l’edat crítica en què alguns h