Salta al contingut principal

Les possessions de Llucia Ramis

"Les possessions", quarta novel·la de Llucia Ramis, guanyà el Premi Llibres Anagrama de Novel·la al gener del 2018.
Amb elements autobiogràfics, conta la història de l'alter ego de l'autora, la narradora és la mateixa de "Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys" i l'acció se situa just uns mesos després que es publicà aquella novel·la, que a la realitat sortí al 2008 però l'acció d'aquesta sembla que és al 2007 (no té per què ser consistent). Al final també s'esmenta la segona novel·la de l'autora, "Egosurfing", que es publicà al 2010. No esmenta en canvi la tercera.
La història comença quan l'autora ha de tornar a Mallorca perquè el seu pare té problemes i això fa recordar a la família un fet dramàtic que tingué lloc a Madrid l'any 1993, quan el soci de l'avi belga de la narradora, o ex-soci perquè de fet ja l'havia fet fora de l'empresa, però l'avi encara n'era president honorífic, doncs aquest soci, en Benito Vasconcelos, va matar la dona i el fill adolescent i després se suïcidà amb la mateixa pistola.
La novel·la conté les reflexions habituals sobre l'amor lliure i l'amor més convencional que ja podíem trobar a "Coses que et passen...",  a les quals s'ajunten aquí altres reflexions sobre la infantesa, sobre Mallorca i les ciutats turístiques com Barcelona i Palma, la finitud humana, l'ofici del periodisme, etc.
Usa el mallorquí com a "Coses que et passen...", amb diferents registres, més col·loquial als diàlegs ("Mem què passa...") i més elevat al monòleg interior i a les descripcions.

Alguns spoilers i algunes coses que no m'han agradat.

El Marcel, l'amant madur de la narradora, és poc real. Aguantaria la narradora la manera com la tracta més d'una setmana?
L'Ivan, l'altra parella de la narradora, és massa dolent i el fet que desaparegui poc creïble.
L'aparició de l'admirador que li envia molts emails al dia i coneix els detalls del cas del 1993 i del plet que li feren a l'avi de la narradora és una estafa, com ha pogut esbrinar tot allò? Qui és? Al principi semblava que fos el fill del Benito Vasconcelos, l'Alejandro, però no ho és i no és gaire lògic que algú hagi pogut esbrinar tot allò. Aquest personatge és la típica línia no resolta i no consistent que tant agradava als guionistes de la sèrie Perdidos.

Algunes cites

Si el llibre és vostre o si el llegiu en Kindle es poden subratllar algunes reflexions profundes. Una de les que m'han agradat surt a la pàgina 41: "Les persones dolentes no són dolentes de veritat. La maldat només és l'expressió distorsionada d'alguna carència, de falta d'afecte, o de seguretat, o d'autoestima, o d'educació." Això pensava la narradora, sembla que després no va pensar ben bé el mateix.
O a la pàgina 223, a prop del final, "Barcelona, Mallorca, dos paradisos per als que hi són de pas, han esdevingut per a qui les habita un parc d'atraccions histriònic, amb escenaris que imiten sense èxit el que varen ser".


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

En paper, manllevat a la biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.  Publicat per l'altra editorial, al setembre del 2017. Un dels 20 llibres que l'Ara Llegim va retenir com a llibre notable del 2017 , tercera novel·la de l'autora, "Els fills de Llacuna Park" és narrat per la Clara, una dona de 32 anys, descol·locada, que treballa fent una substitució donant classes en una presó, Brians, substitució que s'acaba al mateix temps que el llibre, i la Clara no ha trobat res més, diu que alguna cosa trobarà, tot i que laboralment, com anímicament, passarà un estiu incert. És una narració íntima on la Clara conta tot el que li passa, sense filtres, i com percep la realitat, des del pas de les estacions a les sensacions que li produeix conviure amb la seva cunyada Sandra, el seu germà Dani i el seu nebot petit Eloi o quan es troba amb la seva antiga parella Cristian, que es preocupa per ella i li busca un pis perquè no hagi de viure amb el seu germà, la cunya...

Ara Llegim, 6 de gener del 2018

El primer article, a doble pàgina, de Gonzalo Torné, és sobre la publicació de la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, les "Cartes completes", 1114 pàgines que deuen contenir amb tota seguretat molts passatges interessants. Ignasi Aragay parla de nou dels dos llibres de Joan Brossa editats per Rata, a cura de Glòria Bordons, "Gual permanent" i "Mapa de lluites". Albert Pla Nualart parla d'un resum que s'ha fet de la gramàtica de l'IEC, "La nova normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. Guia pràctica", de Jordi Ginebra (Publicacions URV). És un bon resum tot i que té  un defecte molt important, transforma l'expressió "adequat o inadequat als registres formals" de la Gramàtica en "correcte / incorrecte", que confon molt. Eva Piquer fa el seu article fosc sobre "Com ser-ho alhora" de l'escocesa Ali Smith i del llibre de prosa poètica de Sònia Moll "Creixen malgrat ...

Introducción a la belleza de las matemáticas, de Yoko Ogawa i Masahiko Fujiwara

Aquest llibre estava a la prestatgeria de novetats a la biblioteca i em va intrigar. Després vaig veure que és una conversa entre la novel·lista Yoko Ogawa i el catedràtic de matemàtiques Masahiko Fujiwara. Yoko Ogawa és l'autora de "La fórmula més estimada pel professor", una novel·la citada per Steven Strogatz (un catedràtic de matemàtiques aplicades) quan va escriure un blog sobre matemàtiques al diari NY Times . Aquest blog, de 15 entrades, va tenir un èxit considerable i va donar peu al llibre El placer de la X . De fet l'editorial d'aquest llibre ha publicat tota l'obra traduïda al castellà de Yoko Ogawa, i fins i tot ha publicat la traducció al català de "La fórmula més estimada pel professor", el títol en castellà és "La fórmula preferida del profesor". El llibre que ens ocupa és una conversa molt amena entre la novel·lista i el matemàtic on a part de presentar certs problemes i assumptes matemàtics repassa altres temes com l...