Solenoide, de l'escriptor romanès Mircea Cartarescu, és un llibre molt comentat als suplements de llibres. El diari Ara en el Llegim dels dissabtes hi va dedicar com a mínim dos articles.
Un cop començada la lectura, decep. Són reflexions d'un home sol, escriptor fracassat, i que ara fa de professor de romanès en una escola pública en un barri perifèric de Bucarest.
Però les reflexions són molt tòpiques i molt feixugues en la descripció, que no destria la part onírica de la real. El llibre té unes 850 pàgines i sembla un malbaratament de paraules, totes aquelles reflexions tòpiques sobre la vida i la mort, la solitud, les exageracions oníriques en les descripcions dels altres professors són molt pesades. En alguns moments, és clar, hi ha tanta lletra, algunes reflexions o descripcions tenen gràcia, o alguns episodis com el racisme que pateix el professor de taller, gitano, a l'escola, colpegen.
Però al final he abandonat el llibre a la pàgina 248 perquè francament esmerçar tant de temps en Solenoide no val la pena per a mi. Diria que la crítica és més benèvola amb el llibre perquè critica el comunisme a Romania. Si el llibre estigués ambientat a Àustria o Suïssa, s'entendria menys l'ambient tancat i materialment miserable del llibre.
Com diu un dels crítics, la gent que acaba Solenoide és especial i se sent diferent al acabar el llibre, jo no ho he fet i em sento bé d'haver deixat el llibre. Segur que hi ha llibres més curts, més interessants i on no es malbarata tanta paraula.
Un cop començada la lectura, decep. Són reflexions d'un home sol, escriptor fracassat, i que ara fa de professor de romanès en una escola pública en un barri perifèric de Bucarest.
Però les reflexions són molt tòpiques i molt feixugues en la descripció, que no destria la part onírica de la real. El llibre té unes 850 pàgines i sembla un malbaratament de paraules, totes aquelles reflexions tòpiques sobre la vida i la mort, la solitud, les exageracions oníriques en les descripcions dels altres professors són molt pesades. En alguns moments, és clar, hi ha tanta lletra, algunes reflexions o descripcions tenen gràcia, o alguns episodis com el racisme que pateix el professor de taller, gitano, a l'escola, colpegen.
Però al final he abandonat el llibre a la pàgina 248 perquè francament esmerçar tant de temps en Solenoide no val la pena per a mi. Diria que la crítica és més benèvola amb el llibre perquè critica el comunisme a Romania. Si el llibre estigués ambientat a Àustria o Suïssa, s'entendria menys l'ambient tancat i materialment miserable del llibre.
Com diu un dels crítics, la gent que acaba Solenoide és especial i se sent diferent al acabar el llibre, jo no ho he fet i em sento bé d'haver deixat el llibre. Segur que hi ha llibres més curts, més interessants i on no es malbarata tanta paraula.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada