Repetitiva, violenta i masclista, la Ilíada no és una lectura tan interessant com se sol creure. O almenys, les parts interessants són enfosquides per les parts prescindibles, brutals, masclistes, o plenes d’odi.
He estat llegint dues edicions, la que inaugurava la col·lecció Bernat Metge Universal, traduïda amb hexàmetre català per Pau Sabaté, amb tapes dures, però amb un paper groc de bastant poca qualitat, i la traducció en prosa pòstuma de Montserrat Ros a l’editorial Adesiara, amb tapa dura també, de disseny més professional, i amb un paper més bo. La primera té un pròleg impressionista d’Enric Casasses, un resum abans de cada cant, i un índex de noms. La segona, que té el text grec original a les pàgines de l’esquerra, té dos pròlegs, anomenats estudis introductoris a la portada; a la primera pàgina, però, el primer estudi es diu “pròleg de Jaume Pòrtulas” i el segon “introducció de Francesc J. Cuartero”. Aquests dos pròlegs tenen la seva bibliografia, després del segon. Aquesta edició també té un índex de noms propis i unes notes ben útils i interessants, totes dues coses obra de Joan Alberich, traductor en prosa de la Ilíada a la Magrana.
He llegit tota l’obra en l’edició de la Bernat Metge, menys alguns cants al mig que vaig llegir la versió d’Adesiara, i també és útil llegir les notes de cada cant d’aquesta edició, fins i tot si llegeixes l’altra, que no en té. Jo ho vaig fer per a alguns cants.
Vilesa
És en la introducció de Francesc J. Cuartero, que se m’ha fet una mica pesada i he llegit en diagonal a partir d’un cert moment, que trobem l’afirmació següent: “Els intèrprets, i els simples lectors, d’Homer, sobretot de la Ilíada, han observat que tota vilesa n’és radicalment exclosa, tant en els herois com en les seves accions”.
Vilesa radicalment exclosa? Tant en els herois com en les seves accions. Jo sí que n’he vist, de vilesa, i els exemples en són tan nombrosos, de moments en què els herois i les seves accions són vils. Són vils quan agafen dones com a ostatges en conquerir les ciutats, i les usen com a concubines personals o esclaves sexuals. O quan venen els homes de les ciutats conquerides com a esclaus, que fos pràctica comuna en aquella època no vol dir que no sigui vil. És vil Agamèmnon quan rebutja la petició de Crises que alliberin la seva filla Criseida a canvi d’un rescat i Apol·lo també ho pensa perquè castiga els aqueus i en mata uns quants, fins que Agamèmnon baixa del burro i l’allibera. Torna a ser vil quan li pren l’ostatge Briseida a Aquil·les, que s’enfada no perquè l’estimi sinó perquè és el seu botí, que això també és vilesa.
Altres exemples de vilesa són el cant X, la Dolonia, on capturen un espia dels troians, Doló, i Odisseu l’interroga, sense prometre-li res, i el decapiten al final. Quan han sabut on són els tracis, van allà i els maten mentre dormen, en la guerra tot s’hi val, llavors i ara, malgrat la convenció de Ginebra, però matar uns aliats dels troians mentre dormen no sembla un exemple d’elegància i esperit heroic.
Entorn del cant X, les decapitacions i mutilacions gratuïtes abunden, són pitjors, més vils que voler aprofitar les armes dels rivals caiguts a la batalla.
Quan Aquil·les finalment accedeix a combatre, enrabiat contra els troians per la mort de Pàtrocle, tot i que de fet ha sigut Apol·lo qui l’ha permesa, i tot i que li havia dit que no anés tan lluny, el seu comportament és la definició de vilesa, captura 12 joves troians i els degolla a la pira de Pàtrocle, cosa que, com recorda una nota a l’edició d’Adesiara, no forma part del ritual funerari sinó de la venjança personal d’Aquil·les, que és vil i injusta.
En el combat final amb Hèctor torna a ser execrable el nostre amic Aquil·les, Hèctor li proposa que qui guanyi respecti el cos de l’altre, però Aqui·les refusa i fa allò d’arrossegar-lo amb el carro. Fins i tot els déus a qui no importa el genocidi o esclavitud dels troians o que Troia acabi cremant estan repugnats pel tracte que rep el cos d’Hèctor i posen remei a la seva degradació. Però Aquil·les accedeix a tornar el cos d’Hèctor a Príam només quan els déus li han dit que ho faci. I en la conversa amb Príam sempre hi ha algun moment en què està a punt d’enfadar-se i no fer el que toca, el que li han manat els déus de fer, com que sap que no té res a perdre. I Hermes fa que Príam i el seu herald travessin màgicament el campament aqueu, quan Príam ja té el cos del seu fill, perquè tem que els aqueus l’ataquin, tot i que de fet Príam ho ha obtingut amb un pacte amb Aquil·les.
I és que els aqueus i els troians quasi sempre són titelles dels déus, des del punt de vista del combat, la Ilíada és fluixa, no hi ha cap detall tàctic de les batalles, quasi sempre hi ha guerrers amb un superpoder bèl·lic temporal i concedit pels déus, per exemple Hèctor quan Zeus vol que Aquil·les torni un cop vagin mal dades per als aqueus, o Aquil·les quan finalment entra en combat i mata tot el que troba. En el combat final amb Hèctor, Atena li desvia la llança d’Hèctor quan cal i li torna la seva quan l’ha llançada. Fins i tot en els jocs funerals, Odisseu guanya fent trampes demanant ajuda a Atena. Què devien pensar els grecs antics en sentir aquesta vilesa que era la que ja coneixien, en sentir-la repetida en tota la seva duresa, i la seva manca absoluta d’honorabilitat? O quan sentien que les batalles les decidien els déus, cosa que no concorda amb l’experiència real? Les batalles per mar o per terra les decidia la força de cada part i la tàctica usada. Es fa molt avorrit la llarga tirallonga de “aqueu mata troià i les armes del caigut dringuen quan toca el terra”, repetit centenars de vegades al llarg del llibre.
Masclisme
Els exemples de masclisme abunden també.
Tous, que feu vergonya, que no sou aqueus, sinó aquees! (II, 235)
Ai, amenaçaires, que no sou aqueus, sinó aquees! (parla Menelau, VII, 96)
Els exemples són nombrosos, són soldats els que parlen, perquè per ells el món és senzill “... com si fos una dona que no sap els treballs de la guerra” (VII, 236), diu Hèctor, menys masclista que els altres, tot i que després li etziba a Diomedes “vals el que val una dona” (VIII, 163).
“... t’assotaré amb les armes que brando” (XV, 17, ho dius Zeus a Hera)
També el diàleg entre Eneas i Aquil·les, XX, 251-255 (“... injuriant-nos com dones…”).
També hi ha alguns exemples de classisme, del valor de la jerarquia:
“... on s’és vist que un del poble
parli fora de lloc, al mig del consell o a la guerra,
que el que convé és que el teu domini sempre s’acreixi.” (XII, 212-214, parla Polidamant al consell de Troia, adreçant-se a Hèctor, malgrat aquesta frase diu que dirà el que toca).
Exemples inversos, algun hi ha, per exemple
“... seràs [Agamèmnon] més just amb els altres,
perquè no ha de fer cap vergonya a un rei d’intentar congraciar-se
un home amb qui abans ha estat ell el primer que amb agror s’hi enfuria.” (XIX, 181-183).
Històries de mitologia o de personatges
En alguns llocs Homer ens regala resums de mites o històries de personatges, ja sabuts o que no surten enlloc més.
la rebel·lió contra Zeus, salvat pel gegant de 100 braços, Briareu, I, 396-406
història del llinatge de Glauc, en particular del seu avi Bel·lerofontes, VI, 152-206.
història de la família d’Andròmaca, dona d’Hèctor, VI, 414-428
història del llinatge d’Eneas, XX, 213-241
la coneguda història de Níobe, XXIV, 602-617
Moments poètics
“Com neixen les fulles dels arbres, neixen així també els homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra, i en fa brotar d’altres
el bosc esponerós a l’època que és primavera,
així mateix neixen els homes, uns broten i els altres s’acaben” (VI, 146-149, paraules de Glauc, en el diàleg entre Diomedes, en altres moments una fera, i Glauc, que al final acaben bescanviant-se les armes, en comptes de combatre)
Al cant XVIII, Hefest i Tetis (la mare d’Aquil·les, no la dona d’Ocèan) tenen un diàleg educat.
En aquest cant, Hefest, de qui els altres déus es burlen (cf. I, 599-600 “Entre els déus que no moren va alçar-se un riure que no s’apagava / en veure Hefest afanyant-se amunt i avall per la casa.”), té unes serventes robòtiques:
“… i van córrer tot d’una al voltant del seu amo
les seves serventes d’or que tenien aspecte de noies
i pensament dins del cap, i veu i força tenien,
i sabien fer moltes feines per gràcia dels déus que no moren”.
(XVIII, 416-420).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada