Passa al contingut principal

 Ara Llegim, 27 de febrer de 2021

Han destacat:

  • Jacqueline Harpman (1929-2012): "Jo, que no he conegut els homes", traduïda del francès
  • "Les nenes que llegien al lavabo" (Ara Llibres), la primera obra de no-ficció de Sebastià Portell

  • La novel·la "L’aigua que vols" de Víctor García Tur, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2020

  • Un thriller japonès, "Seis Cuatro", de Hideo Yokoyama, en castellà

  • Les memòries de Cristina Peri Rossi, "La insumisa", poden estar bé, si no són tan grolleres com els extractes que comparteix Mari Àngels Cabré.

Com sempre, repeteix crítiques d'obres que ja han sortit altres vegades a l'Ara Llegim o al diari Ara a la secció de cultura. De "L'aigua que vols" ja en van parlar dijous passat. No s'ha de parlar mai més d'una vegada, d'una obra, així cobreixes més. O és que s'ha de llegir entre línies d'aquesta tria? També hi ha la tendència massa forta que alguns, com l'Anna Guitart avui, parlin de llibres dels altres articulistes de l'Ara Llegim, com un llibre que ha publicat fa poc l'Eva Piquer.









Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Yo pude salvar a Lorca, de Víctor Amela

Aquest és un llibre escrit en castellà per Víctor Amela, disponible també en català, i l'original i la traducció es poden trobar a eBiblio. La història surt de la biografia del seu avi i del seu oncle, el seu avi era de Granada, de l'Alpujarra i tot i que era només petit terratinent, no va dubtar a sumar-se als sublevats. El seu oncle en canvi era a Barcelona i va formar part de la lleva del biberó, els joves de 17 i 18 anys que la República va cridar al front en un intent desesperat de capgirar la situació dramàtica de finals de guerra, desesperat i inútil al capdavall, és clar. L'autor ho repeteix sovint, no preguntà mai res al seu oncle i avi, només una vegada els va preguntar -quan estaven junts en un dinar familiar- i així va saber que van coincidir en un penal a Puerto de Santa María, a Cadis, on l'oncle era presoner i l'avi un dels carcellers però les preguntes no van anar gaire més enllà. El títol marca i es refereix a la oportunitat, perduda per diverse
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

En paper, manllevat a la biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.  Publicat per l'altra editorial, al setembre del 2017. Un dels 20 llibres que l'Ara Llegim va retenir com a llibre notable del 2017 , tercera novel·la de l'autora, "Els fills de Llacuna Park" és narrat per la Clara, una dona de 32 anys, descol·locada, que treballa fent una substitució donant classes en una presó, Brians, substitució que s'acaba al mateix temps que el llibre, i la Clara no ha trobat res més, diu que alguna cosa trobarà, tot i que laboralment, com anímicament, passarà un estiu incert. És una narració íntima on la Clara conta tot el que li passa, sense filtres, i com percep la realitat, des del pas de les estacions a les sensacions que li produeix conviure amb la seva cunyada Sandra, el seu germà Dani i el seu nebot petit Eloi o quan es troba amb la seva antiga parella Cristian, que es preocupa per ella i li busca un pis perquè no hagi de viure amb el seu germà, la cunya
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'agulla daurada, de Montserrat Roig

L'agulla daurada, de Montserrat Roig El llibre sortí el 1985. Descriu un viatge a Leningrad (avui Sant Petersburg) de l'autora per escriure un llibre sobre el setge de Leningrad a la segona guerra mundial. Un llibre que es podria pensar que no és aquest perquè aquest parla de les circumstàncies en què escrigué el llibre però també parla sobretot al final del setge en si, relatat des de la vessant humana, a més d'històrica. A més aquestes circumstàncies són de vegades divertides, com quan descriu els problemes que té amb el seu primer guia i intèrpret, en Nikolai, un jove de 26 anys amb alguns problemes afectius: "Però l’encant d’en Nikolai era que no calia seguir-ne el discurs; deixava fer. Com passa la majoria de les vegades en què sopes amb un home que només espera que facis el posat d’escoltar amb atenció, encara que després no en retinguis res. L’única diferència, potser, és que en Nikolai encara no tenia quaranta anys, que és l’edat crítica en què alguns h
Publica un comentari a l'entrada
Més informació