Cinquena novel·la de l'autora, és una novel·la històrica ambientada l'any 1918, bastant oportuna ara que fa uns dies es va celebrar el centè aniversari del final de la primera guerra mundial.
Conta la història de la Berta Casals, una dona de 20 anys que ha acceptat una proposta de matrimoni d'un home que només havia vist una vegada i fa més de deu anys, quan ella era una nena. L'home en qüestió es diu Julio Mitchell, argentí amb avantpassats escocesos, i viu a la Patagònia, en una rica "estancia", amb tot de peons, criats i milers d'ovelles que donen una remunerativa llana. El llibre conta el viatge a través de l'Atlàntic de la Berta, a bord del transatlàntic Reina Victoria Eugenia, que existí realment.
I què passa al vaixell? Doncs no gran cosa, hi ha rics i pobres, primera i tercera classe i classe mitjana, segona classe. A la primera classe, hi viatja una ballarina russa d'uns 40 anys, ja retirada per problemes de lesions, i la seva filla i altres personatges dels quals sabem poc. Com a membres de la primera classe, corresponen al tòpic, no són especialment cultes, ni especialment interessants, ni tenen bon cor, a diferència de la Berta.
I la Berta es troba amb l'Abel, un amic de la infància dels seus estiuejos a l'Escala, poble d'on és el seu pare, que vivia amb la seva dona francesa i la Berta a prop de París. Però la mare de la Berta es morí cap al 1915 i el pare no ha tingut millor idea que casar-se amb una tal Lisette, francesa pocs anys més gran que la Berta.
La Berta orbita entre les seves trobades amicals amb l'Abel a la coberta de bots, un dels pocs llocs on la segregació en classes del vaixell pot saltar-se, i l'amistat amb l'Ira, la filla de la ballarina russa, que com la famosa i real Maia Plissétskaia, es diu també Maia.
Com altres llibres, usa el mot "buc" per dir vaixell, ús que no apareix al diccionari i que és un calc del castellà. També usa certes expressions evitables com "seguir+gerundi" en comptes de continuar, usa repetidament l'expressió "tots i cadascun" i alguna vegada fins i tot fa servir el doble adverbi com en castellà o sigui amb el primer adverbi sense -ment i el segon amb -ment, si bé alguna altra vegada fa servir els dos amb el sufix -ment.
L'esdeveniment principal de la trama es pot endevinar bastant fàcilment. L'Ira i la Berta acabaran canviant-se, això es veia de seguida, quan diu cap a la pàgina 100 aprox. que les dues s'assemblen. L'única cosa que quedava per veure era com es feia el canvi, i l'oportú traspàs de la Maia ho fa tot més fàcil.
Una altra cosa curiosa és que l'Abel és un dels primers periodistes que va denunciar els desapareguts de Videla, però fent els càlculs, l'Abel sembla haver nascut al 1898 i Videla va pujar al poder al 1976, o sigui que com a molt jove, l'Abel tenia 78 anys quan va denunciar els desapareguts.... Realment era un bon periodista....
El llibre es llegeix ràpid però la crítica social del món al 1918 és bastant superficial, com també la descripció de la dictadura argentina. Un llibre que és intimista, al capdavall, la major part és el diari de la Berta al transatlàntic, no hi ha narrador omniscient. El canvi és bastant previsible, tot i que fer morir la mare de l'Ira, la Maia, per fer-lo possible és una solució bastant fàcil.
Conta la història de la Berta Casals, una dona de 20 anys que ha acceptat una proposta de matrimoni d'un home que només havia vist una vegada i fa més de deu anys, quan ella era una nena. L'home en qüestió es diu Julio Mitchell, argentí amb avantpassats escocesos, i viu a la Patagònia, en una rica "estancia", amb tot de peons, criats i milers d'ovelles que donen una remunerativa llana. El llibre conta el viatge a través de l'Atlàntic de la Berta, a bord del transatlàntic Reina Victoria Eugenia, que existí realment.
I què passa al vaixell? Doncs no gran cosa, hi ha rics i pobres, primera i tercera classe i classe mitjana, segona classe. A la primera classe, hi viatja una ballarina russa d'uns 40 anys, ja retirada per problemes de lesions, i la seva filla i altres personatges dels quals sabem poc. Com a membres de la primera classe, corresponen al tòpic, no són especialment cultes, ni especialment interessants, ni tenen bon cor, a diferència de la Berta.
I la Berta es troba amb l'Abel, un amic de la infància dels seus estiuejos a l'Escala, poble d'on és el seu pare, que vivia amb la seva dona francesa i la Berta a prop de París. Però la mare de la Berta es morí cap al 1915 i el pare no ha tingut millor idea que casar-se amb una tal Lisette, francesa pocs anys més gran que la Berta.
La Berta orbita entre les seves trobades amicals amb l'Abel a la coberta de bots, un dels pocs llocs on la segregació en classes del vaixell pot saltar-se, i l'amistat amb l'Ira, la filla de la ballarina russa, que com la famosa i real Maia Plissétskaia, es diu també Maia.
La llengua, l'edició
Escrita en català modern, amb un vocabulari moderat, no intenta imitar com escriuria una dona catalana l'any 1918. El llibre és fàcil de llegir. L'edició és en tapa dura i amb la lletra immensa. Sembla que hagin pensat que la gent que està pensant a posar-se progressives no hauran de patir per si encara no ho han fet.Com altres llibres, usa el mot "buc" per dir vaixell, ús que no apareix al diccionari i que és un calc del castellà. També usa certes expressions evitables com "seguir+gerundi" en comptes de continuar, usa repetidament l'expressió "tots i cadascun" i alguna vegada fins i tot fa servir el doble adverbi com en castellà o sigui amb el primer adverbi sense -ment i el segon amb -ment, si bé alguna altra vegada fa servir els dos amb el sufix -ment.
Algunes valoracions amb SPOILERS
L'esdeveniment principal de la trama es pot endevinar bastant fàcilment. L'Ira i la Berta acabaran canviant-se, això es veia de seguida, quan diu cap a la pàgina 100 aprox. que les dues s'assemblen. L'única cosa que quedava per veure era com es feia el canvi, i l'oportú traspàs de la Maia ho fa tot més fàcil.
Una altra cosa curiosa és que l'Abel és un dels primers periodistes que va denunciar els desapareguts de Videla, però fent els càlculs, l'Abel sembla haver nascut al 1898 i Videla va pujar al poder al 1976, o sigui que com a molt jove, l'Abel tenia 78 anys quan va denunciar els desapareguts.... Realment era un bon periodista....
El llibre es llegeix ràpid però la crítica social del món al 1918 és bastant superficial, com també la descripció de la dictadura argentina. Un llibre que és intimista, al capdavall, la major part és el diari de la Berta al transatlàntic, no hi ha narrador omniscient. El canvi és bastant previsible, tot i que fer morir la mare de l'Ira, la Maia, per fer-lo possible és una solució bastant fàcil.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada