Passa al contingut principal

La cárcel más grande de la tierra, d'Ilan Pappé.

Aquest llibre és la traducció castellana del llibre del mateix títol publicat en anglès, escrit per l'historiador Ilan Pappé, que va nàixer a Haifa però que ara viu a Exeter, al sud d'Anglaterra, en part pel mòbbing a què l'han sotmès alguns a causa de les revelacions dels seus llibres i de les seves classes.
El llibre té per subtítol "Una historia de los territorios ocupados".
I fa això, una història de l'ocupació de Cisjordània i la Franja de Gaza. Comença amb una revelació que l'estudi detallat de documents desclassificats (alguns encara tenen trossos censurats) ha permès, l'ocupació de Cisjordània i Gaza formava part d'un pla, que ja estava definit abans de la guerra del 67.
El llibre és molt detallat i de vegades una mica confús, en part perquè és així i en part perquè presuposa certs coneixements de la història d'Israel i Palestina per part del lector, detalls que estan a l'abast d'historiadors experts o de lectors molt interessats en el tema i que hagin llegit els seus llibres anteriors (que no és el meu cas).
Els acords d'Oslo del 1993 apareixen sota una nova llum. Curiosament quasi no esmenta la guerra del 1973 potser perquè no canvia el pla preestablert de colonització dels territoris ocupats, colonització avui anul·lada a la Franja de Gaza, que pateix sovint terribles bombardejos amb víctimes civils que sovint passen desapercebuts a les notícies. Tampoc no passa de puntetes sobre la situació a Cisjordània.
El llibre conté alguns trossos marcants, a la pàgina 236, cita el relat d'un soldat que maltracta nens de 8 anys, que de por, salten per la finestra i es trenquen les cames. Soldat que explica això al diari del kibbutz i que així descarrega la seva consciència.
També concretitza l'opressió salvatge i fora de tota llei a les pàgines 250-252.
Li falta, com he dit, una mica més de claredat en l'exposició, salta d'Oslo i l'any 1993 a l'any 2000 sense transició.
Tot i així, és un llibre interessant, tot i la seva dificultat ocasional, i cal llegir-lo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Yo pude salvar a Lorca, de Víctor Amela

Aquest és un llibre escrit en castellà per Víctor Amela, disponible també en català, i l'original i la traducció es poden trobar a eBiblio. La història surt de la biografia del seu avi i del seu oncle, el seu avi era de Granada, de l'Alpujarra i tot i que era només petit terratinent, no va dubtar a sumar-se als sublevats. El seu oncle en canvi era a Barcelona i va formar part de la lleva del biberó, els joves de 17 i 18 anys que la República va cridar al front en un intent desesperat de capgirar la situació dramàtica de finals de guerra, desesperat i inútil al capdavall, és clar. L'autor ho repeteix sovint, no preguntà mai res al seu oncle i avi, només una vegada els va preguntar -quan estaven junts en un dinar familiar- i així va saber que van coincidir en un penal a Puerto de Santa María, a Cadis, on l'oncle era presoner i l'avi un dels carcellers però les preguntes no van anar gaire més enllà. El títol marca i es refereix a la oportunitat, perduda per diverse

L'agulla daurada, de Montserrat Roig

L'agulla daurada, de Montserrat Roig El llibre sortí el 1985. Descriu un viatge a Leningrad (avui Sant Petersburg) de l'autora per escriure un llibre sobre el setge de Leningrad a la segona guerra mundial. Un llibre que es podria pensar que no és aquest perquè aquest parla de les circumstàncies en què escrigué el llibre però també parla sobretot al final del setge en si, relatat des de la vessant humana, a més d'històrica. A més aquestes circumstàncies són de vegades divertides, com quan descriu els problemes que té amb el seu primer guia i intèrpret, en Nikolai, un jove de 26 anys amb alguns problemes afectius: "Però l’encant d’en Nikolai era que no calia seguir-ne el discurs; deixava fer. Com passa la majoria de les vegades en què sopes amb un home que només espera que facis el posat d’escoltar amb atenció, encara que després no en retinguis res. L’única diferència, potser, és que en Nikolai encara no tenia quaranta anys, que és l’edat crítica en què alguns h

Ara Llegim, 5 de juny del 2021

"Dinou vint" d'Helena Carreras. "Galetes de mel i gingebre" d'Alba Sabaté. "Vladivostok" de Lluís Olivan. Tot són obres de professors d'institut que també són autors. Eva Piquer ens presenta Tessa Hadley i la seva setena novel·la, "Cap al tard". Un autora que sembla escriure en romanès, "El jardí de vidre" de Tatiana Tibuleac. El nou llibre de Kaouther Adimi "Pedres a la butxaca" no ha agradat al revisor, Joan Garí. I també parlen de "Canción" d'Eduardo Halfón, tot i que en critica una part per barrejar ficció i realitat i per recordar la trama d'una pel·lícula....