"L'art de perdre", llibre en francès de l'autora Alice Zeniter (nascuda el 1986) és literatura en majúscules. Conta la història de la Naima, una francesa d'origen algerià d'entre 25 i 30 anys d'edat i com intentar fer "sorgir un país del silenci", un país que és Algèria, la pàtria dels seus avantpassats. El seu avi, Ali, era un terratinent cabilenc de prop de la ciutat de Palestro (ara Lakhdaria). Primer veiem en unes poques pàgines la Naima, que té problemes amb la ressaca. Després un narrador omniscient conta la història d'Ali, antic combatent algerià de l'exèrcit francès lliure, que va fer la dura batalla de Monte Cassino, com el primer i el quart president d'Algèria, tot i que ell no els va conèixer.
El llibre té tres parts, a part de la presentació de la Naima (Naïma a l'original, per un tema d'ortografia francesa), la primera és "L'Algèria de Papa", una expressió que designa l'Algèria colonial. La segona es diu "La França freda" i conta des de l'arribada de l'Ali i la seva família a França, a dalt d'un vaixell on aconsegueix pujar, gràcies a les gestions de la germana d'un amic francès, per fugir de les amenaces contra la seva vida, tot i que ell mai no ha col·laborat amb els francesos. La tercera part es titula "París és una festa" i conta la història de la Naima, que intrigada pels orígens algerians del seu pare, Hamid, fill de l'Ali, intenta esbrinar-ne el màxim possible i al final acaba anant per un viatge de feina a Algèria on es retroba amb els seus oncles (bé un d'ells va morir al 1962, al final de la guerra) i les seves famílies.
El llibre és d'aquells que conten la història d'una família durant molt de temps i la guerra d'Algèria amb la seva durada (8 anys) i crueltat sense límit hi ocupa un lloc central. Per moments recorda el John Irving que conta de forma omniscient vides senceres a "Les normes de la casa de la sidra" o a "Vídua per un any".
Amb moments memorables com quan la dona de l'Ali, Yema, lamenta la guerra i diu que en el fons no ha servit de res i que ha sigut una cosa d'homes, o quan l'Ali i la Yema, arribats fa pocs anys a França i acabats d'arribar a una ciutat dormitori de la Normandia interior, compren mobles per catàleg, horrorosos, per si venen companys d'en Hamid a casa però en Hamid sap que no vindrà cap company a casa seva perquè ell és àrab, és algerià ètnicament tot i que el servei que el seu pare li va donar a França durant la segona guerra mundial i el colonialisme li han donat la nacionalitat francesa abans d'arribar a França.
La descripció de la vida de l'Ali i com passa de fer un favor a la gent del seu poble a ser percebut per ells com un col·laborador, la descripció de la vida dura que porta en arribar a França, primer als camps de concentració del Rosselló, com els republicans al 1939, i després en altres zones de França està feta amb molta precisió i sensibilitat, com també la descripció de l'Algèria actual quan la Naima hi va pel seu viatge de feina. Els moments excepcionals abunden al llibre, treuen el cap cada poques pàgines.
El llibre va guanyar el premi Goncourt dels estudiants d'institut el 2017 ("lycéens") i fou un dels finalistes del Goncourt del mateix any. Esperem que algun dia es tradueixi al català.
El llibre té tres parts, a part de la presentació de la Naima (Naïma a l'original, per un tema d'ortografia francesa), la primera és "L'Algèria de Papa", una expressió que designa l'Algèria colonial. La segona es diu "La França freda" i conta des de l'arribada de l'Ali i la seva família a França, a dalt d'un vaixell on aconsegueix pujar, gràcies a les gestions de la germana d'un amic francès, per fugir de les amenaces contra la seva vida, tot i que ell mai no ha col·laborat amb els francesos. La tercera part es titula "París és una festa" i conta la història de la Naima, que intrigada pels orígens algerians del seu pare, Hamid, fill de l'Ali, intenta esbrinar-ne el màxim possible i al final acaba anant per un viatge de feina a Algèria on es retroba amb els seus oncles (bé un d'ells va morir al 1962, al final de la guerra) i les seves famílies.
El llibre és d'aquells que conten la història d'una família durant molt de temps i la guerra d'Algèria amb la seva durada (8 anys) i crueltat sense límit hi ocupa un lloc central. Per moments recorda el John Irving que conta de forma omniscient vides senceres a "Les normes de la casa de la sidra" o a "Vídua per un any".
Amb moments memorables com quan la dona de l'Ali, Yema, lamenta la guerra i diu que en el fons no ha servit de res i que ha sigut una cosa d'homes, o quan l'Ali i la Yema, arribats fa pocs anys a França i acabats d'arribar a una ciutat dormitori de la Normandia interior, compren mobles per catàleg, horrorosos, per si venen companys d'en Hamid a casa però en Hamid sap que no vindrà cap company a casa seva perquè ell és àrab, és algerià ètnicament tot i que el servei que el seu pare li va donar a França durant la segona guerra mundial i el colonialisme li han donat la nacionalitat francesa abans d'arribar a França.
La descripció de la vida de l'Ali i com passa de fer un favor a la gent del seu poble a ser percebut per ells com un col·laborador, la descripció de la vida dura que porta en arribar a França, primer als camps de concentració del Rosselló, com els republicans al 1939, i després en altres zones de França està feta amb molta precisió i sensibilitat, com també la descripció de l'Algèria actual quan la Naima hi va pel seu viatge de feina. Els moments excepcionals abunden al llibre, treuen el cap cada poques pàgines.
El llibre va guanyar el premi Goncourt dels estudiants d'institut el 2017 ("lycéens") i fou un dels finalistes del Goncourt del mateix any. Esperem que algun dia es tradueixi al català.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada