"Les possessions", quarta novel·la de Llucia Ramis, guanyà el Premi Llibres Anagrama de Novel·la al gener del 2018.
Amb elements autobiogràfics, conta la història de l'alter ego de l'autora, la narradora és la mateixa de "Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys" i l'acció se situa just uns mesos després que es publicà aquella novel·la, que a la realitat sortí al 2008 però l'acció d'aquesta sembla que és al 2007 (no té per què ser consistent). Al final també s'esmenta la segona novel·la de l'autora, "Egosurfing", que es publicà al 2010. No esmenta en canvi la tercera.
La història comença quan l'autora ha de tornar a Mallorca perquè el seu pare té problemes i això fa recordar a la família un fet dramàtic que tingué lloc a Madrid l'any 1993, quan el soci de l'avi belga de la narradora, o ex-soci perquè de fet ja l'havia fet fora de l'empresa, però l'avi encara n'era president honorífic, doncs aquest soci, en Benito Vasconcelos, va matar la dona i el fill adolescent i després se suïcidà amb la mateixa pistola.
La novel·la conté les reflexions habituals sobre l'amor lliure i l'amor més convencional que ja podíem trobar a "Coses que et passen...", a les quals s'ajunten aquí altres reflexions sobre la infantesa, sobre Mallorca i les ciutats turístiques com Barcelona i Palma, la finitud humana, l'ofici del periodisme, etc.
Usa el mallorquí com a "Coses que et passen...", amb diferents registres, més col·loquial als diàlegs ("Mem què passa...") i més elevat al monòleg interior i a les descripcions.
L'Ivan, l'altra parella de la narradora, és massa dolent i el fet que desaparegui poc creïble.
L'aparició de l'admirador que li envia molts emails al dia i coneix els detalls del cas del 1993 i del plet que li feren a l'avi de la narradora és una estafa, com ha pogut esbrinar tot allò? Qui és? Al principi semblava que fos el fill del Benito Vasconcelos, l'Alejandro, però no ho és i no és gaire lògic que algú hagi pogut esbrinar tot allò. Aquest personatge és la típica línia no resolta i no consistent que tant agradava als guionistes de la sèrie Perdidos.
O a la pàgina 223, a prop del final, "Barcelona, Mallorca, dos paradisos per als que hi són de pas, han esdevingut per a qui les habita un parc d'atraccions histriònic, amb escenaris que imiten sense èxit el que varen ser".
Amb elements autobiogràfics, conta la història de l'alter ego de l'autora, la narradora és la mateixa de "Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys" i l'acció se situa just uns mesos després que es publicà aquella novel·la, que a la realitat sortí al 2008 però l'acció d'aquesta sembla que és al 2007 (no té per què ser consistent). Al final també s'esmenta la segona novel·la de l'autora, "Egosurfing", que es publicà al 2010. No esmenta en canvi la tercera.
La història comença quan l'autora ha de tornar a Mallorca perquè el seu pare té problemes i això fa recordar a la família un fet dramàtic que tingué lloc a Madrid l'any 1993, quan el soci de l'avi belga de la narradora, o ex-soci perquè de fet ja l'havia fet fora de l'empresa, però l'avi encara n'era president honorífic, doncs aquest soci, en Benito Vasconcelos, va matar la dona i el fill adolescent i després se suïcidà amb la mateixa pistola.
La novel·la conté les reflexions habituals sobre l'amor lliure i l'amor més convencional que ja podíem trobar a "Coses que et passen...", a les quals s'ajunten aquí altres reflexions sobre la infantesa, sobre Mallorca i les ciutats turístiques com Barcelona i Palma, la finitud humana, l'ofici del periodisme, etc.
Usa el mallorquí com a "Coses que et passen...", amb diferents registres, més col·loquial als diàlegs ("Mem què passa...") i més elevat al monòleg interior i a les descripcions.
Alguns spoilers i algunes coses que no m'han agradat.
El Marcel, l'amant madur de la narradora, és poc real. Aguantaria la narradora la manera com la tracta més d'una setmana?L'Ivan, l'altra parella de la narradora, és massa dolent i el fet que desaparegui poc creïble.
L'aparició de l'admirador que li envia molts emails al dia i coneix els detalls del cas del 1993 i del plet que li feren a l'avi de la narradora és una estafa, com ha pogut esbrinar tot allò? Qui és? Al principi semblava que fos el fill del Benito Vasconcelos, l'Alejandro, però no ho és i no és gaire lògic que algú hagi pogut esbrinar tot allò. Aquest personatge és la típica línia no resolta i no consistent que tant agradava als guionistes de la sèrie Perdidos.
Algunes cites
Si el llibre és vostre o si el llegiu en Kindle es poden subratllar algunes reflexions profundes. Una de les que m'han agradat surt a la pàgina 41: "Les persones dolentes no són dolentes de veritat. La maldat només és l'expressió distorsionada d'alguna carència, de falta d'afecte, o de seguretat, o d'autoestima, o d'educació." Això pensava la narradora, sembla que després no va pensar ben bé el mateix.O a la pàgina 223, a prop del final, "Barcelona, Mallorca, dos paradisos per als que hi són de pas, han esdevingut per a qui les habita un parc d'atraccions histriònic, amb escenaris que imiten sense èxit el que varen ser".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada