Aquesta novel·la forma part de l'original col·lecció "Matar el monstre", de l'editorial Comanegra. L'estiu del 2016 set escriptors i uns editors es van reunir a la fàbrica Lehmann, 200 anys després que l'autora de Frankenstein, Mary Wollstonecraft Shelley, el seu futur marit, Percy Shelley, Lord Byron i el metge del darrer, John Polidori, es reunissin a prop del llac Leman, a Villa Diodati i es reptessin a escriure històries de terror mentre durava el mal temps a fora. El repte 200 anys més tard va ser diferent, cada novel·la havia de compartir tres condicionants bàsics:
- estar ambientada principalment en un any concret: 1818, 1888, 1929, 1968, 1992, 2004, 2018
- i a la ciutat de Barcelona
- i havien d'incloure en algun moment de la narració l'aparició del mateix personatge secundari vivint, en cada cas, una situació concreta que, amb la suma de les set, constituiria una història paral·lela.
"La primavera pendent" és la novel·la de 1818, i està ambientada és clar a Barcelona. El personatge secundari misteriós no sabem qui és perquè és la primera novel·la del cicle que llegeixo. A més, el personatge ha de viure 200 anys o algú l'ha de recordar en tot cas.
La novel·la de forma enginyosa recorda les circumstàncies en què Frankenstein va ser escrita i fins i tot el marit de la protagonista coneix i interactua amb Mary Wollstonecraft Godwin (encara no s'ha casat amb Percy Shelley), el mateix Percy Shelley i John Polidori.
La història però va d'afirmació femenina, amb la fuga del seu marit, la pubilla Carme Coroleu ha d'agafar les regnes de la fàbrica d'indianes, amb totes les dificultats que això comporta, pel masclisme de l'època, hem millorat una mica des de llavors, tot i que encara queda camí per recórrer.
La novel·la té alguns tocs d'humor com quan el Francesc Castany i la protagonista, la seva dona, Carme Coroleu, pugen al terrat on ell vol fer volar coloms en sentit figurat.
L'evolució de la narradora des d'una actitud més innocent i conformista fins a esdevenir "l'amo de la fàbrica d'indianes" (en masculí, l'amo, no pas la mestressa, p. 189) està ben descrita tot i que la novel·la és curta (178 pàgines) i passen força coses.
L'edició és peculiar, amb un quadre bonic però partit a la coberta, és de tapes dures i damunt del nom de l'autora hi consta l'any 1818, per la col·lecció a la qual pertany la novel·la. L'edició és acurada, només hi he trobat "rialla escardada" a la pàgina 185.
Una bona novel·la que a més excita la curiositat de llegir les altres i de descobrir qui és el personatge secundari que ha d'aparèixer a les set novel·les i quina història s'acaba confegint entre les set novel·les.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada