Passa al contingut principal

Solenoide (abandonat)

Solenoide, de l'escriptor romanès Mircea Cartarescu, és un llibre molt comentat als suplements de llibres. El diari Ara en el Llegim dels dissabtes hi va dedicar com a mínim dos articles.

Un cop començada la lectura, decep. Són reflexions d'un home sol, escriptor fracassat, i que ara fa de professor de romanès en una escola pública en un barri perifèric de Bucarest.

Però les reflexions són molt tòpiques i molt feixugues en la descripció, que no destria la part onírica de la real. El llibre té unes 850 pàgines i sembla un malbaratament de paraules, totes aquelles reflexions tòpiques sobre la vida i la mort, la solitud, les exageracions oníriques en les descripcions dels altres professors són molt pesades. En alguns moments, és clar, hi ha tanta lletra, algunes reflexions o descripcions tenen gràcia, o alguns episodis com el racisme que pateix el professor de taller, gitano, a l'escola, colpegen.

Però al final he abandonat el llibre a la pàgina 248 perquè francament esmerçar tant de temps en Solenoide no val la pena per a mi. Diria que la crítica és més benèvola amb el llibre perquè critica el comunisme a Romania. Si el llibre estigués ambientat a Àustria o Suïssa, s'entendria menys l'ambient tancat i materialment miserable del llibre.

Com diu un dels crítics, la gent que acaba Solenoide és especial i se sent diferent al acabar el llibre, jo no ho he fet i em sento bé d'haver deixat el llibre. Segur que hi ha llibres més curts, més interessants i on no es malbarata tanta paraula.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Yo pude salvar a Lorca, de Víctor Amela

Aquest és un llibre escrit en castellà per Víctor Amela, disponible també en català, i l'original i la traducció es poden trobar a eBiblio. La història surt de la biografia del seu avi i del seu oncle, el seu avi era de Granada, de l'Alpujarra i tot i que era només petit terratinent, no va dubtar a sumar-se als sublevats. El seu oncle en canvi era a Barcelona i va formar part de la lleva del biberó, els joves de 17 i 18 anys que la República va cridar al front en un intent desesperat de capgirar la situació dramàtica de finals de guerra, desesperat i inútil al capdavall, és clar. L'autor ho repeteix sovint, no preguntà mai res al seu oncle i avi, només una vegada els va preguntar -quan estaven junts en un dinar familiar- i així va saber que van coincidir en un penal a Puerto de Santa María, a Cadis, on l'oncle era presoner i l'avi un dels carcellers però les preguntes no van anar gaire més enllà. El títol marca i es refereix a la oportunitat, perduda per diverse

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

En paper, manllevat a la biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.  Publicat per l'altra editorial, al setembre del 2017. Un dels 20 llibres que l'Ara Llegim va retenir com a llibre notable del 2017 , tercera novel·la de l'autora, "Els fills de Llacuna Park" és narrat per la Clara, una dona de 32 anys, descol·locada, que treballa fent una substitució donant classes en una presó, Brians, substitució que s'acaba al mateix temps que el llibre, i la Clara no ha trobat res més, diu que alguna cosa trobarà, tot i que laboralment, com anímicament, passarà un estiu incert. És una narració íntima on la Clara conta tot el que li passa, sense filtres, i com percep la realitat, des del pas de les estacions a les sensacions que li produeix conviure amb la seva cunyada Sandra, el seu germà Dani i el seu nebot petit Eloi o quan es troba amb la seva antiga parella Cristian, que es preocupa per ella i li busca un pis perquè no hagi de viure amb el seu germà, la cunya

L'agulla daurada, de Montserrat Roig

L'agulla daurada, de Montserrat Roig El llibre sortí el 1985. Descriu un viatge a Leningrad (avui Sant Petersburg) de l'autora per escriure un llibre sobre el setge de Leningrad a la segona guerra mundial. Un llibre que es podria pensar que no és aquest perquè aquest parla de les circumstàncies en què escrigué el llibre però també parla sobretot al final del setge en si, relatat des de la vessant humana, a més d'històrica. A més aquestes circumstàncies són de vegades divertides, com quan descriu els problemes que té amb el seu primer guia i intèrpret, en Nikolai, un jove de 26 anys amb alguns problemes afectius: "Però l’encant d’en Nikolai era que no calia seguir-ne el discurs; deixava fer. Com passa la majoria de les vegades en què sopes amb un home que només espera que facis el posat d’escoltar amb atenció, encara que després no en retinguis res. L’única diferència, potser, és que en Nikolai encara no tenia quaranta anys, que és l’edat crítica en què alguns h